Entrevista a Roberto Dueñas, ex-jugador de bàsquet del Futbol Club Barcelona

"Treballar amb els nois és una vessant molt divertida i gratificant", "El Panathinaikos va ser superior al Barça i ha estat el millor de la Final Four"

FOTOGRAFIA: Víctor Malo

En Roberto Dueñas ha estat un dels pivots més importants i imponents del Barça i de l'ACB durant més d'una dècada. Nascut a Fuenlabrada, on va començar la seva carrera com a jugador de bàsquet, va jugar durant 10 temporades al FC Barcelona, desprès va passar per l'Akasvayu Girona i pel Joventut de Badalona, on va acabar la seva carrera com a jugador. Ara gestiona el bàsquet base del Barça i fa tecnificació amb els joves pivots.  


Bé, primer de tot, com et trobes últimament dels problemes d’esquena? Han millorat?
Afortunadament no té res a veure amb la incidència d’haver de fer esport, d’entrenar cada dia, en aquest sentit el ritme de vida és totalment diferent. Sí que de tant en tant em molesta, però com a molta gent.

Has hagut de fer molta rehabilitació?

Bé, jo sempre m’he cuidat molt perquè quan era professional sabia que el meu estat de forma i la meva manera de jugar depenien de que jo estigues bé i l’esquena no em fes mal, i posava tots els mitjans per poder estar el millor possible. Al final és com una rutina, intento cuidar-me molt i fer una mica d’esport per estar bé. És com rentar-se les dents, t’aixeques, fas una mica de gimnàs, uns abdominals i fas les coses que saps que et venen bé per l’esquena, i ho fas cada dia.

Actualment practiques algun tipus d’esport?
Sobretot faig “cardio”. També gimnàs, abdominals i exercicis per l’esquena.

Ja no jugues a bàsquet?
He jugat dues vegades, amb els veterans. M’encanta el bàsquet, hi he jugat sempre i he tingut la sort de competir i fer-ho a bon nivell, però ara quan faig esport, prefereixo fer alguna cosa que no hagi fet i que m’ho passi bé. L’ambient és molt divertit, perquè et veus amb els teus excompanys, però si no ho faig és perquè no em compensa, desprès em passo 4 o 5 dies amb mal d’esquena.

Tens altres hobbys?
Sí, però res especial. Una mica com tothom, m'agrada molt l'esport, llegir, el cine...

Com vius el bàsquet actualment? El pots arribar a gaudir de la mateixa manera que jugant?
Jo encara estic molt en contacte amb el basquet base, i faig tecnificacions amb els pivots, llavors encara hi ha molta feina de pista, d'entrenar amb ells. Suposo que com ja ho faig amb els nens, no trobo tant a faltar el fet d'estar a pista. A més a més jo ja he estat jugador i això és una altra vessant, que és molt divertida i és una feina molt gratificant, els "nanos” tenen moltes ganes d'aprendre. Porto fent-ho 3 anys i m'ho passo molt bé.

Per tots és sabut que tens bona mà amb els nens. Tens pensat fer el salt a ser entrenador professional algun dia o vols seguir treballant en el bàsquet base indefinidament?
Mai pots dir mai però la veritat és que de moment estic molt bé on estic. Sempre he cregut en gaudir i viure el dia a dia i pensar en el present, perquè no saps el que pot passar amb els anys. Sempre estàs obert a tot, però a dia d'avui, tinc clar que tot el que seria el món professional no l'agafaria perquè comporta una sèrie de coses que ara per ara no són prioritàries per mi. Prefereixo seguir fent el que faig.

És cert que si no vas anar als Chicago Bulls, va ser únicament per les teves ganes de jugar amb el Barça?
Vaig anar a entrenar 2 setmanes amb ells, però jo sempre havia dit que no m’atreia massa l'estil de joc de la NBA ni l'estil de vida d'allà. Jo tenia contracte amb el Barça i sempre he estat molt familiar i d'estar amb els meus amics, i em sentia molt bé aquí. No tenia perquè canviar. Per mi era més important estar tranquil i sentir-me bé, que donar aquest pas a un lloc tant lluny, a 20.000km de casa.

FOTOGRAFIA: Héctor Bernal

Com vas veure l'eliminació del Barça enfront el Panathinaikos?

Ha estat una temporada bona i quan comences una temporada i evidentment quan estàs amb el Barça els objectius són guanyar sempre i guanyar-ho tot. Però el més important jo crec que és fer una feina ben feta i el Barça en aquest cas ho ha fet bé. Ha guanyat la lliga catalana i la copa del rei. És cert que a l'Eurolliga tots esperàvem que guanyessin i disputar aquesta Final Four aquí a casa, que a tothom li feia molta il·lusió, però a l'eliminatòria el Panathinaikos va ser millor que nosaltres, va jugar molt bé, i quan un és millor que tu tampoc hi ha masses coses a dir, simplement aprendre d'això, i millorar com ho han fet. En el món de l'esport es viu molt del dia a dia, i està bé ser ambiciós, però també s'ha de tenir en compte si s'ha fet una bona temporada, com és el cas. No sempre es pot guanyar, ells ho van fer millor i nosaltres pitjor. Però ara tenen l'oportunitat d’arreglar-ho guanyant ara la lliga ACB.

I què en penses de com ha anat la Final Four?
Tothom donava com a favorit el Panathinaikos i en aquest cas ha estat així. Potser no ha fet un gran Top 16, ni una gran segona fase, però a la Final Four i en els moments importants ho ha fet molt bé i és el just vencedor.

Quan vas començar a parlar català, em va donar la impressió que d’un dia per un altre, parlaves el català sense problemes i amb plena confiança. Et va resultar fàcil aprendre el català?
Jo sempre dic que això dels idiomes no és fàcil. Quan vaig arribar em vaig esforçar a parlar català amb els amics que vaig fer, però al principi sempre costa. El més important és no tenir vergonya, deixar-se anar i no tenir por a equivocar-se.

Si haguessis de dir que és el que més t’agrada de Barcelona, que escolliries?
És molt difícil triar una cosa, em quedaria amb moltes coses: la gent d’aquí, el clima, la Boqueria, el casc antic... és que m'agraden tantes coses...

I hi ha alguna cosa que trobis molt a faltar de Fuenlabrada?
Els meus pares i la meva germana, tenir-los més a prop i poder passar més temps amb ells, que viuen a Fuenlabrada, però la vida és així i tampoc cal donar-li moltes voltes. La veritat és que no trobo res més a faltar, perquè jo vaig marxar molt jove i les amistats les tinc aquí.De fet ja porto aquí una mica més de la meitat de la meva vida.

Què n'opines sobre les retallades a les seccions del club?
És un tema complicat, perquè totes les minories mereixen el seu respecte. Com en tots els aspectes de retallades econòmiques, tothom vol defensar el seu terreny i a ningú li fan gràcia les retallades, però en el context que ens trobem, és comprensible. També estan havent retallades per part de la Generalitat. Estic convençut que la gent que està al club i s'estima el Barça no vol res dolent pel club, però un tema com aquest sempre generarà controvèrsia. En una institució com aquesta, qualsevol decisió que es prengui no deixarà tothom content. El més important és poder-ho parlar amb la gent, si hi ha diàleg és més fàcil tenir a més gent contenta. Al final però, hi ha unes persones que porten el club i que prenen les decisions, i no hi ha més història.

Per últim, i com a punt de broma ja per acabar, suposo que saps que l’afició blaugrana corejava el teu nom ala tornada d’una cançó de les de tota la vida. Sabries dir-nos el títol de la cançó i de quin cantant es tracta?

El cantant no tinc ni idea, però la cançó era la de “Roberto Dueñas lolololo...” (la canta i riu) Com no conèixer-la... 

(La cançó era I Love you baby, de Frank Sinatra).

Héctor Bernal i Víctor Malo

Quan l’esport no és saludable

FOTOGRAFIA: rtve.es

L’esport és una activitat saludable i beneficiosa en molts sentits. Ara bé, l’esport professional, d’elit, no és precisament sinònim de salut. Al llarg d’una temporada, les lesions, els entrenaments, les exigències de la competició i l’instint de superació, fan que el físic de l’esportista vagi minvant.

L’esport d’alt nivell perjudica la salut perquè l’esportista castiga l’organisme al límit de les seves possibilitats. En esports de gran resistència com el ciclisme, el triatló, i en alguns casos l’atletisme, els entrenaments de sis o vuit hores diàries provoquen que les articulacions pateixin, el cor es faci més gran, i muscularment també hi hagi més atròfies. Així, s’exigeixen uns esforços que desborden la fisiologia de l’organisme.

Hi ha moltes lesions al llarg de la vida esportiva. En el cas del bàsquet, per ser un esport d’impacte, pateixen molt les articulacions, tant els genolls, com els turmells i la columna. Moltíssimes lesions que després en un futur es paguen. En els futbolistes, el mateix. L’esport professionalitzat, per tant, no està lligat al benestar del cos.

FOTOGRAFIA: basketamericano.com

El problema es troba en els calendaris sobrecarregats. A la NBA, per exemple, es juga un partit cada dos dies amb desplaçaments per tot els Estats Units. En el cas de les rondes ciclistes, també, els organitzadors dissenyen recorreguts criminals i inhumans en benefici de l’espectacle. Cal posar-hi un sostre. No es pot obviar l’extraordinari estrès metabòlic i fisiològic a què es veu sotmès l’atleta durant els seus entrenaments i competicions.

El que passa és que en l’esport professional es juguen molts interessos econòmics i, als propietaris, empreses i patrocinadors, els interessen més els beneficis que la salut dels esportistes. Per això, i perquè el públic ho prefereix, l’esport d’elit ha degenerat en espectacle. És un aparador i una inesgotable font d’èpiques i llegendes on l’esportista no és amo de si mateix, i la seva salut queda relegada a un segon pla.

Les exigències d’aquest “esport/espectacle” porten a l’esportista a demanar-se més del que pot donar. És en aquest moment quan entra en joc el dopatge. Els esportistes que es dopen comencen amb les seves xacres als quaranta o cinquanta anys. Les xacres poden no estar relacionades directament amb els productes dopants, el que passa és que molts cops aquestes substàncies mantenen l’atleta en un estat d’eufòria esportiva, de motor sobrealimentat i d’embriaguesa absoluta. Així, es mantenen per sobre de les seves limitacions naturals i, aquest desgast, és el que causa les xacres abans d’hora.

L’esport professional no és sa, no és net i, com qualsevol treball, fa malbé el cos i la salut. Ho demostra l’escassa esperança de vida dels atletes, i la galeria d’homes i dones deformats que podem veure als Jocs Olímpics. Posem d’exemple les gimnastes adolescents i asexuades, els maratonians raquítics, els aixecadors de pesos hipertròfics, les corredores andrògines, etc.

Arribats a aquest punt, cal que l’esport d’elit es reformuli, canviar la concepció de l’espectacle esportiu. Posicionar-se sobre el dopatge: què és i què no és dopatge, i lluitar contra ell amb totes les eines i conseqüències, no només de cara a la galeria. Es tracta simplement, de fer de l’esport professional quelcom més net, sa i transparent.

Yago Arauz

Entrevista a Xavi Pascual, entrenador del Barça Borges

"Hem fet una temporada dificilment repetible", "Juguem agressius i descarats perquè interpretem el futbol", "La clau per entrenar el Barça és conèixer el club"

FOTOGRAFIA: Eduard Omedes - Mundo Deportivo

Xavier Pascual Fuertes, més conegut pel sobrenom de "Pasqui", és l'entrenador de la secció d'handbol del Futbol Club Barcelona, club en el que ha viscut diverses etapes de la seva trajectòria professional. A continuació ens parla sobre els èxits aconseguits aquesta temporada i sobre el que significa ser entrenador del Barça.

Vigents campions de la lliga ASOBAL i de la Champions. Tenia unes expectatives tan altes quan va començar la temporada? 
No és una qüestió d'expectatives. Jo penso que el Barça té un objetiu claríssim, que és estar preparat per competir al màxim nivell en totes les competicions en les que participa fins el final. Després les finals depenen de circunstàncies que moltes vegades no són controlables, però jo crec que aquest any hem fet una temporada extraordinària i difícilment repetible.

Podriem dir que l'objectiu és guanyar tots els partits, anant sempre partit a partit?

Els objectius han de ser assumibles, realitzables i adaptats a la realitat. Evidentment tothom té com a objectiu guanyar la Champions, però només ho aconsegueix un equip. Què passa amb els altres vuit equips que no l'han guanyat? És un fracàs de temporada? No. Nosaltres som un equip que està preparat per competir amb tothom. Si ens guanyen que sigui perquè són millors o perquè l'equip no ha tingut encert. Però a nivell d'estructura, d'organització i de treball no te'n pots anar mai amb la sensació de que es podía haver fet més.

És l'entrenador de l'equip d'handbol amb més Champions de la història. Quines han estat les claus per aconseguir la vuitena del Futbol Club Barcelona?

Jo crec que hi ha una clau importantíssima: hem estat un equip des del primer moment fins a l'últim. Evidentment és al final quan pots aconseguir els èxits, però per poder recollir-los, has hagut de treballar durant tot l'any. Penso que hem estat un equip des del principi, i crec que aquest és el secret. L'ambient del grup, la dinàmica de funcionament, el joc desplegat, com s'entrena, com preparem les coses, la capacitat d'implicació que té la gent... És un equip i ha donat mostres de ser un equip molt solvent.

Ha treballat especialment el sistema defensiu de l'equip des que n'és l'entrenador?

Home, nosaltres tenim un sistema defensiu una mica especial. Un sistema que tothom cataloga com a 6-0. Però el 6-0 només és un sistema inicial, de partida. Després es transforma. Però és una cosa que ha de quedar per l'equip. Com diu tothom, nosaltres defensem 6-0.

Diriem que és una defensa que s'adapta en funció de les circumtàncies?

S'adapta a les característiques dels nostres jugadors, i de com volem jugar. Sempre s'ha tingut la idea que les defenses 6-0 són defenses d'expectativa, de veure-les venir... Jo crec que nosaltres no som aquest 6-0, sinó tot el contrari. Nosaltres intentem anticipar-nos al que pot passar. Això comporta riscos, però volem jugar així, l'equip es troba a gust, i l'any que ve tornarem a jugar igual. No sorprendrem a ningú. De vegades rebem gols massa senzills, però també ens permet sortir ràpid al contraatac. Fem una defensa agressiva, per poder còrrer.

FOTOGRAFIA: Héctor Bernal

Quina incidència creu que ha tingut el fet d'aconseguir la Lliga abans de començar la Final Four?

Jo sempre dic que la Lliga és l'obligació i la Champions és la il·lusió. Portàvem quatre anys sense poder aconseguir la Lliga, i aquest any l'hem guanyada fent molt bons partits i aconseguint resultats de vegades espectaculars contra els equips de dalt. La Lliga és absolutament merescuda. Pensa que amb els punts de l'any passat nosaltres aquest any tornariem a ser campions de Lliga. D'això ningú se n'ha adonat. Aquest any partiem de la base de l'any anterior i això sempre és més fàcil. L'any vinent partirem de la base d'aquest any. Som un equip viu, dinàmic, i evolucionem per tractar d'aprofitar les virtuts dels nostres jugadors. A mi m'agrada molt que els meus extrems facin molts gols, vol dir que la pilota es mou d'un cantó a l'altre. Per mi això és bàsic.

De fet és el seu segon any sencer com a entrenador del Barça, i ja van dues finals de Champions. Ara sembla que tot és molt bonic, però l'entorn del club és complicat. Com porta la pressió?

El Barça és el Barça. És més que un club, tant per les coses bones com per les dolentes, i si no ho entens no pots estar aquí. És així de senzill, així de fàcil. Quan guanyem tot serà fantàstic, quan perdem ens cauran pals per tot arreu. Això va amb aquest club.

S'ha d'assumir això només agafar el rol d'entrenador?

Sí... No és que ho assumeixis. És que va amb el càrrec. Jo penso que entrenar el Barça és especial, i que la gent que coneix el club des de dins té avantatge. Conèixer el club et permet entendre millor les coses, que no vol dir compartir-les, vol dir enténdre-les, i saber per on aniran. Els socis som (ell s'hi inclou) molt exigents. Només volem guanyar, però de vegades no ens adonem que els altres també juguen i també ens volen guanyar. No sempre es guanyarà, per això et deia abans que l'objectiu de l'equip és estar competint fins el final per poder guanyar.

Tenint en compte que molts dels entrenadors del Barça són de la casa, podriem afirmar que es manté una mateixa filosofia i pauta de treball pel que fa als esports més representatius del club?

A mi ningú no em marca cap pauta de treball, però conèixer el club per dins és molt important. Jo conec el club, el Xavi (Pascual, entrenador de l'equip de bàsquet) coneix el club, el Marc (Cardona, entrenador de la secció de futbol sala) coneix el club, el Pep (Guardiola) coneix el club. Jo sé el que vol el soci i sé com és de crític... però també sé com és tot de bó quan guanyes. Passem d'un punt a l'altre a una velocitat brutal. Això ho palpes quan estàs a dins, però si vens de fora no ho pots saber. Has de viure-ho. Jo estic convençut que si parléssim amb els socis et dirien que volen els equips a l'atac, perquè interpreten el futbol. Per tant, l'handbol també a l'atac. Però compte! L'handbol no pot jugar a l'atac, perquè una vegada té la pilota i una vegada no. El bàsquet igual, en tot cas ha de jugar més ràpid. Nosaltres interpretem que ens agrada el joc dinàmic, ser descarats i que els nostres equips es deixin la pell al camp. Una de les coses més aplaudides al futbol és quan un jugador corre per una pilota que tothom sap que no arribarà a agafar. Això és el que ens agrada. No és cap tonteria. És un reflexe del que nosaltres volem. Ningú ens ho diu, és el que interpretem.

Què n'opina sobre les retallades que pretèn fer efectives la junta directiva del club respecte a les seccions? Com poden afectar a l'handbol?

Hi ha una junta directiva escollida per un sufragi brutal. El president està absolutament capacitat i legitimitat per poder prendre les decisions que ell cregui convenients. Nosaltres només som uns treballadors que ens cenyim a les directrius que ens marca el club, i amb això treballem. Així s'ha fet abans, quan estava el Jan (Laporta), com ara amb el Sandro. Què no hi ha diners per fitxar més? Doncs no hi ha diners. Anirem amb el poguem, però hi serem i seguirem competint. Segur.

Podria explicar els motius de la no continuïtat d'Íker Romero a l'equip?

És una qüestió de composició de les plantilles. Nosaltres al febrer vam posar el tema de la seva renovació sobre la taula. Ell va anunciar que volia saber al més aviat possible si seria renovat o no, perquè tenia una oferta de fora. És un tema que va portar l'Enric (Masip), i bàsicament des del club es va dir que en aquell moment encara no se li podia dir res. Jo entenc que tenia una oferta i la va agafar. No és res personal amb l'Íker. Ell ha donat un bon rendiment durant uns anys i la gent aquí l'estima molt, però tu has de fer el teu equip. Nosaltres hem anat variant el model de joc de l'equip respecte fa tres o quatre anys i l'Íker darrerament ha tingut menys participació. Són cicles.

FOTOGRAFIA: Héctor Bernal

Quines són les seves referències principals en el món de l'handbol?

Jo com a jugador he donat moltes voltes, he tingut molts entrenadors i de molts tipus, i n'he après coses de tots. Des del primer que va començar a l'escola amb mi, el Rafa García, passant pel Xesco Espar que el vaig tenir a juvenils, el Valero Rivera, el Fran Teixeira, el Jordi Rivera, el Jordi Álvaro, el Quique Domínguez... Després tu tens el teu propi pensament de com t'agrada l'handbol. Jo entreno perquè el meu equip jugui un handbol que a mi em faci gaudir. He d'intentar fer un handbol que agradi a la gent, i a mi el meu equip m'agrada. És un equip que corre, descarat, agressiu, arriscat... De vegades hem perdut partits per arriscar massa, però també n'hem guanyat molts. El problema és que la gent només et recorda els que has perdut per arriscar. Com sempre. Forma part del club.

Abans d'entrenar el Barça, es comentava que vostè no tenia una experiència prou dilatada com per fer-se càrrec d'un equip d'aquesta magnitud. Què en pensa?

El tema de l'experiència dilatada sempre em fa molta gràcia, perquè quan una persona porta entrenant des dels setze anys... Diguem-ne que sempre depèn des d'on es miri. Jo he entrenat en molts equips, però evidentment no tenia l'experiència de portar un equip com aquest. La meva pregunta és: i qui l'ha tingut, aquesta experiència? No parlem de portar un equip d'handbol. Parlem de portar l'equip d'handbol del Futbol Club Barcelona, que és diferent a tots. No és una qüestió d'estar o no preparat per entrenar l'equip, perquè si no estàs preparat, evidentment no t'agafen. Jo tinc la meva pròpia opinió sobre els entrenadors que han passat per la casa, però no veig que el Barça hagi tingut mai ningú de qui es pugui dir: ostres, quin mal entrenador! Però estem parlant d'entrenar el Barça, i jo crec que conèixer com funciona el club per dins és clau.

Ha destacat en reiterades ocasions la importància de conèixer el club. Vostè va ser jugador del Barça com a porter suplent, i després ha participat en el club com a entrenador de porters, coordinador dels equips base i segon entrenador, abans de ser l'entrenador. Que destacaria de la seva etapa com a jugador del Barça?

Sí, la veritat és que he passat per totes les etapes i per això dic que conec molt el club. De la meva etapa com a jugador guardo molt bons records. Va ser quan el Barça va començar a guanyar. Sobretot recordo la gent que va arribar, perquè serien la llavor del que posteriorment constituiria el Dream Team. Gent que va fer canviar la mentalitat del vestuari. L'arribada d'en Lorenzo i d'en Juanón, jugadors que no eren del Barça, sinó de l'Atlètic de Madrid, però que s'hi deixaven la vida. Van canviar la dinàmica de l'equip i el van transformar en un equip guanyador. Era espectacular veure com entrenaven, no entenien el que era un entrenament al 99%. Uns professionals extraordinaris. Poc després va venir en Vujo (Vesselin Vujovic), per mi el millor jugador de tots els temps. Impresionant. Atacava, defensava, jugava els partits en el moment clau, portava un timing absolut del partit, de la competició. Ho controlava tot en qualsevol moment. Ja et dic, allò va ser la llavor del Dream Team.

Ja per concloure i aprofitant la seva darrera resposta, s'atreviria a comparar el Dream team amb el seu equip?

No. El Dream Team és irrepetible. Per moltes raons. No es pot comparar aquest equip amb el Dream Team, perquè va ser una etapa sensacional, espectacular. Però, quants anys fa del Dream Team? Quants anys fa que el Barça no guanyava un doblet? Onze anys. La gent parla del Dream Team com si fos ahir, però és que estem vivint en el passat. Tenim una memòria molt selectiva. És una etapa tancada. És com si el Madrid seguís vivint encara de les copes d'Europa en blanc i negre. Haurà de fer algo per seguir guanyant ara. És molt difícil després del Dream Team tornar a posar el Barça en aquell nivell de superioritat respecte a la resta. Té un valor absolut el que es va fer, i el d'ara també té el seu valor. És diferent, ni millor ni pitjor. Entre altres coses perquè l'handbol d'ara no té res a veure amb l'handbol de fa 10 o 15 anys. No pots utilitzar els mateixos sistemes que abans. Tampoc és el mateix format el de la Copa d'Europa (que només la disputaven els campions de cada lliga) que el de la Champions actual. Es juga diferent.

FOTOGRAFIA: Víctor Malo

Víctor Malo i Héctor Bernal 

Doblet del “Purito” al Dauphiné

El ciclista català s’emporta les dues etapes de muntanya de la prova redimint-se d’una temporada plena de segons llocs

FOTOGRAFIA: www.diariodenavarra.es

El corredor del Katusha Joaquim Rodríguez, conegut com a “Purito” Rodríguez, ha rematat la primera meitat de la temporada amb dues victòries al Critérium du Dauphiné. Per la seva banda, el ciclista britànic Bradley Wiggins ha aconseguit vèncer la classificació general de la ronda per etapes.

El Dauphiné és una prova francesa d’una setmana que es disputa als Alps francesos, a la província que li dóna el nom. Tradicionalment és el darrer test que fan els ciclistes que durant el més de juliol disputaran el Tour de França, i serveix per veure l’evolució i l’estat de forma de cadascun d’ells. 

En aquesta edició de la cursa, el corredor de Parets del Vallès, Joaquim Rodríguez, ha aprofitat el bon moment de forma que li ha deixat córrer el Giro d’Itàlia, per exhibir-se a les dues etapes muntanyoses de la prova. Després d’una temporada amb molts més segons i tercers llocs que victòries, el “Purito” s’ha tret de sobre el pes que arrossegava. 

Un atac a sis quilòmetres de la cima, que va saber mantenir al llarg de la ascensió, li va donar la primera victòria al Collet d’Allevard. La segona va venir després d’una gran demostració de força arrancant a l’últim quilòmetre del port de La Toussuire. Aquestes victòries han permès al ciclista català alçar-se també amb la victòria a la classificació de la muntanya. 

A la classificació general, Bradley Wiggins ha sabut mantenir l’avantatge que va aconseguir a la contrarellotge de Grenoble. El ciclista provinent de la pista, on va aconseguir sis medalles olímpiques, ha demostrat els progressos que ha aconseguit en proves per etapes. D’aquesta manera, ha posat de manifest les seves credencials de cara al proper Tour de França. El podi l’han completat l’australià Cadel Evans i el kazakh Alexander Vinokourov, tots dos a més d’un minut del britànic.

Per la seva banda, Joaquim Rodríguez ha finalitzat cinquè a la classificació general, repetint la posició aconseguida al passat Giro d’Itàlia. Amb aquesta competició, el català dóna per finalitzada la primera meitat de la temporada, i marxa de vacances amb bon regust de boca. A aquestes dues victòries cal sumar la que va aconseguir a la passada edició de la Volta al País Basc.

Ara, el proper objectiu del “Purito” serà la Vuelta a Espanya, que es disputarà entre els mesos d’agost i setembre. L’any passat ja va ser quart, quedant-se a les portes del podi després de vestir el mallot de líder durant vàries etapes. Aquest cop buscarà fer un pas més i entrar per primera vegada al podi d’una gran volta per etapes.

Yago Arauz

Contador "il capo" d’Itàlia

El ciclista espanyol ha estat tan superior a tots els seus contrincants que ha fet el que ha volgut amb ells a la centenària prova italiana

FOTOGRAFIA: www.eltiempo.com

Alberto Contador ha guanyat el seu segon Giro d’Itàlia, la seva sisena volta per etapes de les set que ha disputat. El podi el completen els italians Michele Scarponi i Vincenzo Nibali, a 6’10” i 6’56” respectivament, pel que fa al corredor de Pinto.

A diferència de la victòria del 2008, on no va aconseguir guanyar cap etapa, aquest cop el ciclista s’emporta dues victòries parcials. La seva regularitat ha quedat palesa en una dada: ha fet entre els tres primers en vuit de les vint etapes que tenia la cursa. A més, cap dels seus rivals directes ha aconseguit treure-li avantatge en cap ocasió.

Contador ha guanyat humiliant i esclafant als seus rivals dia a dia. A totes les arribades en alt, ha buscat deixar enrere a tothom, tot i tenir un bon marge de minuts a la classificació general. En algunes etapes fins i tot, amb la victòria ja decidida pels corredors de la fuga, el fenomen de Pinto ha atacat igualment als seus rivals als quilòmetres finals. 

El que ha fet Contador en aquest Giro recorda al ciclisme d’altres èpoques. Així doncs, s’ha arribat al punt de comparar-lo amb El Caníbal Eddy Merckx. El llegendari ciclista belga disputava la victòria a totes les curses on participava, anava a guanyar sempre. La seva ambició el va convertir, probablement, en el millor ciclista de la història. Contador, en aquest Giro, sens dubte ha emulat l’Ogre de Tervueren.

D’aquesta manera, després de les primeres etapes de muntanya ja es va comença a disputar un altre Giro, el de la lluita pel segon lloc, i de passada per ser el primer classificat italià. Sobretot Nibali, ha buscat amb més ganes que forces intentar distanciar-se, ja fos pujant, baixant, o a les típiques trampes que sempre es troben al recorregut italià. La fortalesa de Scarponi a la muntanya però, no li ha permès el premi de millor azzurra. 

Entre les sorpreses d’aquesta edició de la Corsa rosa destaca la figura del francès John Gadret, quart a la general final. El corredor provinent del ciclocròs, ha aconseguit la millor classificació d’un francès en una gran volta per etapes des de l’any 2000, quan Christophe Moreau va ser quart al Tour de França per darrera de Joseba Beloki. El seu gran rendiment ha estat arrodonit amb la consecució també d’una victòria d’etapa.

El Giro també ha significat una bona empresa pels ciclistes bascos de l’Euskaltel Euskadi, que s’enduen un botí de dues etapes. La primera a càrrec d’Igor Antón, atacant al grup d’escollits a la mítica cima del Zoncolan, demostrant que pot guanyar de tu a tu als millors. La segona a mans d’un magnífic Mikel Nieve, culminat una llarga escapada a l’etapa reina amb final a Gardeccia, després de més de set hores i mitja sobre la bicicleta.

Pel que fa a la participació catalana, el ciclista de Parets del Vallès, Joaquim Rodríguez ha estat cinquè, però lluny de poder lluitar pel podi. Tot i no mostrar-se al nivell que molts podien esperar, no se li pot negar l’empenta i la combativitat que ha tingut. Les expectatives creades estaven en lluitar pel podi, i fins i tot per la victòria. Tot i així, el corredor català ha sabut refer-se durant la cursa quan els resultats no l’han acompanyat, i finalment, ha acabant maquillant el resultat entrant en el top cinc.

Finalment, l’anècdota d’aquesta 94a edició del Giro d’Itàlia ha estat durant la cerimònia del podi. Contador ha rebut el trofeu de guanyador i la maglia rosa amb l’himne espanyol com a comiat. Però no qualsevol himne, ha sonat la versió amb lletra que es va implantar durant el franquisme. El final d’un Giro d’Itàlia per al nou capo del ciclisme.

Yago Arauz

Villas Boas i l'èxit europeu del Porto

 Un nou Porto amb André Villas Boas al capdavant ha conduït l'afició dels "dracs blaus" a aixecar un títol que no guanyaven des de la temporada 1986-1987

FOTOGRAFIA: www.uefa.com

Jorge Pinto da Costa, carismàtic president del Porto F.C, se la va jugar a principi de temporada amb la contractació d'un entrenador de 32 anys i va encertar-la de ple. Vuit mesos després l'entitat portuguesa ha vist recompensada a valenta aposta del seu president amb un triplet (Lliga portuguesa, Uefa Europa League i Copa portuguesa) que passarà, sens dubte, a la història de l'entitat blanc-i-blava. André Villas Boas és actualment l'entrenador més jove en guanyar una competició europea després de desbancar l'italià Gianluca Vialli, que va aixecar una Recopa amb el Chelsea quan tenia 33 anys i pocs mesos més dels que té actualment l'exentrenador de l'Acadèmica de Coimbra. Per entendre les claus de l'èxit estudiarem el bloc lusità des de tres perspectives: l'estil de joc de l'equip, la trajectòria que s'ha esdevingut del seu periple europeu i les característiques del seu entrenador.

Estratègia ofensiva, plantilla potent i revelacions

El 4-3-3 ha estat l'esquema, el preferit del jove tècnic portugués. Aquesta tàctica ha permès al conjunt lusità armar un atac letal amb dos extrems que combinen potència (Hulk) i velocitat (Varela) acompanyats possiblement per un dels millors davanters centres rematadors del món en aquests moments, el Tigre Radamel Falcao. I és que l'atacant colombià ha realitzat una temporada que passarà a la història del seu club i fins i tot de la competició europea. 17 gols en 14 partits en la segona màxima competició europea avalen l'exjugador de River Plate.

Tres defensors centrals de garanties, Otamendi, Rolando i Maicon, han ocupat repartidament les dues posicions de centrals just per davant de Hélton, porter brasiler experimentat i capità del bloc portenc. Mentrestant, l'uruguaià Álvaro Pereira s'ha apoderat del lateral esquerre influenciant enormement la filosofia de joc de l'equip donada la seva projecció ofensiva. Una bona defensa i un bon atac no poden arribar a l'excel·lència sense un adequat mig del camp que els enllaci. És per això que Villas Boas ha combinat el talent de Joao Moutinho, l'estabilitat de Fernando i la força del colombià revelació Guarín per armar una sofisticada zona de creació.

Una trajectòria per emmarcar

El Porto va obrir el campionat amb molt bon peu deixant escapar només dos punts en una fase de grups en què es va veure les cares amb el Besiktas turc, el Ràpid de Viena i el CSKA de Sofia. Va guanyar tots els partits menys un, ja que va empatar a l'estadi Do Dragao contra el Besiktas de Bernd Schuster. En total, va sumar 16 punts de 18, va anotar 14 gols i en va rebre només quatre.

Els setzens de final van ser tot un tràngol per als blanc-i-blaus. Van haver d'enfrontar-se a un Sevilla que venia rebotat de la Champions League i van haver d'emparar-se en una triganera diana de Guarín al Sánchez Pizjuán per fer valer la derrota per 0-1 a la tornada davant de l'afició lusitana.

A partir d'aquesta apurada eliminatòria, camí de roses per a André Villas Boas, que va superar dos equips russos als vuitens i als quarts de final. En primer lloc, va eliminar el CSKA de Moscou per un global de 3-1 en l'eliminatòria. En segon lloc, als quarts, va dinamitar un altre bloc moscovita, aquest cop el Spartak, a qui va endossar un 5-1 a l'estadi Do Dragao i un 2-5 en la freda tornada a Rússia.

La semifinal contra un nou equip espanyol, el Vila-real, es presentava com l'avantsala d'una final a la qual només hi podria arribar un dels dos. La tensió era màxima: tots dos equips peninsulars es jugaven estar al cap de poques setmanes a Dublín i Giussepe Rossi i Falcao havien de combatre pel tro a màxim golejador. Sens dubte, el colombià va sortir-se amb la seva ja que amb quatre dianes va ser el principal responsable de que el seu equip remontés un 0-1 en contra a la mitja part i s'acabés imposant a l'estadi Do Dragao per un 5-1 que deixava els castellonencs emparant-se a un miracle per a la tornada a El Madrigal. Després del 3-2 a terres valencianes, l'eliminatòria va quedar en un global de 7-4 a favor dels portuguesos.

La final a l'estadi Dublín Arena d'Escòcia va ser una gran festa per al futbol lusità. Porto i Braga protagonitzaven una batalla futbolística amb diferents antítesis. Per una banda, els dracs blaus portaven una carta de presentació amb un entrenador jove, un equip històric, una filosofia de futbol ofensiva i una plantilla de renom. Per altra banda, el Braga va posar sobre la taula un entrenador no tan jove però igualment excel·lent, Domingos Paciencia, un equip novell revelació, una filosofia futbolística més aviat defensiva i destructiva i una cartera de futbolistes amb poc reconeixement internacional. 

La superioritat qualitativa del Porto va notar-se damunt del terreny de joc escocès, però el Braga no li va perdre la cara al partit en cap moment i van neutralitzar les grans capacitats ofensives dels dracs blaus, que només van poder foradar la porteria del porter Artur amb una rematada de Falcao al final de la primera part, suficient pel conjunt d'André Villas Boas per a fer-li sumar al Porto la segona copa de la Uefa de la seva història.

Villas Boas, ¿Nou Mourinho o extensió de Bobby Robson?

Batejat com a El Nou Mourinho i com a The Special Two, ja que l'entrenador del Reial Madrid és conegut especialment a terres angleses com The Special One, André Villas Boas té només 33 anys i se l'ha comparat reiteradament amb el tècnic de Setúbal degut a les nombroses analogies que s'han donat entre ambdós entrenadors per trajectòria, filosofia i casualitats, i pel fet que treballés per a ell com a ajudant tècnic durant les etapes de Mou als clubs Porto, Chelsea i Inter de Milà.

 

FOTOGRAFIA: www.futbolred.com

Malgrat tot, Villas Boas sempre ha cregut ésser més semblant a Bobby Robson, el seu padrí. El difunt exentrenador anglès va decidir obrir-li les portes del futbol professional després d'un anecdòtic episodi l'any 1992. Amb 16 anys, quan Robson era tècnic del Porto, va impressionar-lo després d'enviar-li una carta en perfecta llengua anglesa aconsellant-lo sobre com podia aprofitar les qualitats de l'àgil davanter Domingos Paciencia, actual entrenador del Sporting de Braga, a qui li ha guanyat des de la banqueta la final de la Uefa Europa League després de tres lustres. Situacions rocambolesques de la vida!

Aleix Mirabet

El millor equip de la història?

FOTOGRAFIA: planetasigarra.blogspot.com

És el Barça de Pep Guardiola, per molts el millor entrenador del món. És el Barça de Leo Messi, per molts el millor jugador del món i camí de ser el millor de la història. És el Barça de Xavi Hernández i d'Andrés Iniesta, per molts els dos millors migcampistes del món i una de les millors parelles de la història al mig del camp. És el Barça del capità Puyol, per molts un dels millors defenses del món i de la història. És el Barça de Víctor Valdés, per molts el millor porter del moment i del món amb permís de Sant Iker Casillas.

Són prou ingredients per poder parlar del millor equip de la història? Potser no. La percepció de la història és molt relativa, i per això és tan difícil fer aquesta mena d'afirmacions. No és fàcil fer hombra al Brasil de Pelé dels anys 50, ni a l'Ajax de Johan Cruyff, ni al Milan d'Arrigo Sacchi, ni als Madrids de Di Stefano o de la Quinta del Buitre. Tot i que si tenim en compte que cada cop el nivell de preparació i competitivitat és més alt... si mirem jugador per jugador en comparació amb aquestes històriques plantilles... segurament, i amb tots els respectes, no hi ha color.

Aquest Barça acapara els elogis de tot el món del futbol, i encara va més enllà. Transporta el futbol allà on no interessa, allà on és secundari. Per exemple als Estats Units, on trobem un admirador declarat de Leo Messi i del Barça. El mateix Kobe Bryant, símbol dels Lakers. El jugador que ha regnat a la NBA durant la última dècada. Sembla que no hi havia hagut tanta unanimitat des de temps remots. Ni el Dream Team de Cruyff havia generat tant d'acord entre tothom. És cert que tampoc havia aconseguit dues Champions, com ha fet en Guardiola en només tres anys. De fet, és la tercera que guanya el Barça en un període de sis temporades. Mentre que en el global històric culé, el total és de quatre.

La quarta Champions de la història del Barça, i la segona de l'era Guardiola, suposa la consolidació d'un equip que compta a les seves files amb vuit campions del món i amb quatre campions de l'Eurocopa de 2008. Estem parlant de tres jugadors (Puyol, Xavi i Iniesta) que són els dominadors absoluts del futbol continental dels darrers anys: una Champions el 2006, una Eurocopa el 2008, una altra Champions el 2009, un mundial el 2010 i una nova Champions el 2011. Ho han aconseguit guanyar absolutament tot, i encara segueixen guanyant.

I no només això. També estem enfront d'un dels equips que més valors demostra allà on va. L'equip d'UNICEF. Un equip que ha vist com un company patia un tumor, i com s'hi ha pogut sobreposar amb un recolzament incontestable de l'entorn. Dos mesos després de la mala noticia, Éric Abidal jugava els 90 minuts de la final de la Champions League, i després aixecava la copa. Per sobre de l'immens equip de futbol que vesteix la samarreta del Barça, hi ha un extraordinari grup humà. És precisament això, i no els elogis de Wayne Rooney o de Sir Alex quan deia a la roda de premsa posterior a la gran final que “el Barça és el millor equip al que m'he enfrontat des que sóc entrenador de futbol”, el que fa que persones com jo pensem que estem, sens dubte, davant el millor equip que la història del futbol ha contemplat mai.

FOTOGRAFIA: elblogdebem.blogspot.com

Víctor Malo