Quan l’esport no és saludable

FOTOGRAFIA: rtve.es

L’esport és una activitat saludable i beneficiosa en molts sentits. Ara bé, l’esport professional, d’elit, no és precisament sinònim de salut. Al llarg d’una temporada, les lesions, els entrenaments, les exigències de la competició i l’instint de superació, fan que el físic de l’esportista vagi minvant.

L’esport d’alt nivell perjudica la salut perquè l’esportista castiga l’organisme al límit de les seves possibilitats. En esports de gran resistència com el ciclisme, el triatló, i en alguns casos l’atletisme, els entrenaments de sis o vuit hores diàries provoquen que les articulacions pateixin, el cor es faci més gran, i muscularment també hi hagi més atròfies. Així, s’exigeixen uns esforços que desborden la fisiologia de l’organisme.

Hi ha moltes lesions al llarg de la vida esportiva. En el cas del bàsquet, per ser un esport d’impacte, pateixen molt les articulacions, tant els genolls, com els turmells i la columna. Moltíssimes lesions que després en un futur es paguen. En els futbolistes, el mateix. L’esport professionalitzat, per tant, no està lligat al benestar del cos.

FOTOGRAFIA: basketamericano.com

El problema es troba en els calendaris sobrecarregats. A la NBA, per exemple, es juga un partit cada dos dies amb desplaçaments per tot els Estats Units. En el cas de les rondes ciclistes, també, els organitzadors dissenyen recorreguts criminals i inhumans en benefici de l’espectacle. Cal posar-hi un sostre. No es pot obviar l’extraordinari estrès metabòlic i fisiològic a què es veu sotmès l’atleta durant els seus entrenaments i competicions.

El que passa és que en l’esport professional es juguen molts interessos econòmics i, als propietaris, empreses i patrocinadors, els interessen més els beneficis que la salut dels esportistes. Per això, i perquè el públic ho prefereix, l’esport d’elit ha degenerat en espectacle. És un aparador i una inesgotable font d’èpiques i llegendes on l’esportista no és amo de si mateix, i la seva salut queda relegada a un segon pla.

Les exigències d’aquest “esport/espectacle” porten a l’esportista a demanar-se més del que pot donar. És en aquest moment quan entra en joc el dopatge. Els esportistes que es dopen comencen amb les seves xacres als quaranta o cinquanta anys. Les xacres poden no estar relacionades directament amb els productes dopants, el que passa és que molts cops aquestes substàncies mantenen l’atleta en un estat d’eufòria esportiva, de motor sobrealimentat i d’embriaguesa absoluta. Així, es mantenen per sobre de les seves limitacions naturals i, aquest desgast, és el que causa les xacres abans d’hora.

L’esport professional no és sa, no és net i, com qualsevol treball, fa malbé el cos i la salut. Ho demostra l’escassa esperança de vida dels atletes, i la galeria d’homes i dones deformats que podem veure als Jocs Olímpics. Posem d’exemple les gimnastes adolescents i asexuades, els maratonians raquítics, els aixecadors de pesos hipertròfics, les corredores andrògines, etc.

Arribats a aquest punt, cal que l’esport d’elit es reformuli, canviar la concepció de l’espectacle esportiu. Posicionar-se sobre el dopatge: què és i què no és dopatge, i lluitar contra ell amb totes les eines i conseqüències, no només de cara a la galeria. Es tracta simplement, de fer de l’esport professional quelcom més net, sa i transparent.

Yago Arauz