Un nou Porto amb André Villas Boas al capdavant ha conduït l'afició dels "dracs blaus" a aixecar un títol que no guanyaven des de la temporada 1986-1987
 |
| FOTOGRAFIA: www.uefa.com |
Estratègia ofensiva, plantilla potent i revelacions
El 4-3-3 ha estat l'esquema, el preferit del jove tècnic portugués. Aquesta tàctica ha permès al conjunt lusità armar un atac letal amb dos extrems que combinen potència (Hulk) i velocitat (Varela) acompanyats possiblement per un dels millors davanters centres rematadors del món en aquests moments, el Tigre Radamel Falcao. I és que l'atacant colombià ha realitzat una temporada que passarà a la història del seu club i fins i tot de la competició europea. 17 gols en 14 partits en la segona màxima competició europea avalen l'exjugador de River Plate.
Tres defensors centrals de garanties, Otamendi, Rolando i Maicon, han ocupat repartidament les dues posicions de centrals just per davant de Hélton, porter brasiler experimentat i capità del bloc portenc. Mentrestant, l'uruguaià Álvaro Pereira s'ha apoderat del lateral esquerre influenciant enormement la filosofia de joc de l'equip donada la seva projecció ofensiva. Una bona defensa i un bon atac no poden arribar a l'excel·lència sense un adequat mig del camp que els enllaci. És per això que Villas Boas ha combinat el talent de Joao Moutinho, l'estabilitat de Fernando i la força del colombià revelació Guarín per armar una sofisticada zona de creació.
Una trajectòria per emmarcar
El Porto va obrir el campionat amb molt bon peu deixant escapar només dos punts en una fase de grups en què es va veure les cares amb el Besiktas turc, el Ràpid de Viena i el CSKA de Sofia. Va guanyar tots els partits menys un, ja que va empatar a l'estadi Do Dragao contra el Besiktas de Bernd Schuster. En total, va sumar 16 punts de 18, va anotar 14 gols i en va rebre només quatre.
Els setzens de final van ser tot un tràngol per als blanc-i-blaus. Van haver d'enfrontar-se a un Sevilla que venia rebotat de la Champions League i van haver d'emparar-se en una triganera diana de Guarín al Sánchez Pizjuán per fer valer la derrota per 0-1 a la tornada davant de l'afició lusitana.
A partir d'aquesta apurada eliminatòria, camí de roses per a André Villas Boas, que va superar dos equips russos als vuitens i als quarts de final. En primer lloc, va eliminar el CSKA de Moscou per un global de 3-1 en l'eliminatòria. En segon lloc, als quarts, va dinamitar un altre bloc moscovita, aquest cop el Spartak, a qui va endossar un 5-1 a l'estadi Do Dragao i un 2-5 en la freda tornada a Rússia.
La semifinal contra un nou equip espanyol, el Vila-real, es presentava com l'avantsala d'una final a la qual només hi podria arribar un dels dos. La tensió era màxima: tots dos equips peninsulars es jugaven estar al cap de poques setmanes a Dublín i Giussepe Rossi i Falcao havien de combatre pel tro a màxim golejador. Sens dubte, el colombià va sortir-se amb la seva ja que amb quatre dianes va ser el principal responsable de que el seu equip remontés un 0-1 en contra a la mitja part i s'acabés imposant a l'estadi Do Dragao per un 5-1 que deixava els castellonencs emparant-se a un miracle per a la tornada a El Madrigal. Després del 3-2 a terres valencianes, l'eliminatòria va quedar en un global de 7-4 a favor dels portuguesos.
La final a l'estadi Dublín Arena d'Escòcia va ser una gran festa per al futbol lusità. Porto i Braga protagonitzaven una batalla futbolística amb diferents antítesis. Per una banda, els dracs blaus portaven una carta de presentació amb un entrenador jove, un equip històric, una filosofia de futbol ofensiva i una plantilla de renom. Per altra banda, el Braga va posar sobre la taula un entrenador no tan jove però igualment excel·lent, Domingos Paciencia, un equip novell revelació, una filosofia futbolística més aviat defensiva i destructiva i una cartera de futbolistes amb poc reconeixement internacional.
La superioritat qualitativa del Porto va notar-se damunt del terreny de joc escocès, però el Braga no li va perdre la cara al partit en cap moment i van neutralitzar les grans capacitats ofensives dels dracs blaus, que només van poder foradar la porteria del porter Artur amb una rematada de Falcao al final de la primera part, suficient pel conjunt d'André Villas Boas per a fer-li sumar al Porto la segona copa de la Uefa de la seva història.
La superioritat qualitativa del Porto va notar-se damunt del terreny de joc escocès, però el Braga no li va perdre la cara al partit en cap moment i van neutralitzar les grans capacitats ofensives dels dracs blaus, que només van poder foradar la porteria del porter Artur amb una rematada de Falcao al final de la primera part, suficient pel conjunt d'André Villas Boas per a fer-li sumar al Porto la segona copa de la Uefa de la seva història.
Villas Boas, ¿Nou Mourinho o extensió de Bobby Robson?
Batejat com a El Nou Mourinho i com a The Special Two, ja que l'entrenador del Reial Madrid és conegut especialment a terres angleses com The Special One, André Villas Boas té només 33 anys i se l'ha comparat reiteradament amb el tècnic de Setúbal degut a les nombroses analogies que s'han donat entre ambdós entrenadors per trajectòria, filosofia i casualitats, i pel fet que treballés per a ell com a ajudant tècnic durant les etapes de Mou als clubs Porto, Chelsea i Inter de Milà.
FOTOGRAFIA: www.futbolred.com
Malgrat tot, Villas Boas sempre ha cregut ésser més semblant a Bobby Robson, el seu padrí. El difunt exentrenador anglès va decidir obrir-li les portes del futbol professional després d'un anecdòtic episodi l'any 1992. Amb 16 anys, quan Robson era tècnic del Porto, va impressionar-lo després d'enviar-li una carta en perfecta llengua anglesa aconsellant-lo sobre com podia aprofitar les qualitats de l'àgil davanter Domingos Paciencia, actual entrenador del Sporting de Braga, a qui li ha guanyat des de la banqueta la final de la Uefa Europa League després de tres lustres. Situacions rocambolesques de la vida!
Aleix Mirabet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada