Qüestió d'atzar

Resulta enormement complicat pronosticar què passarà aquest vespre a partir de les 20:45 a Wembley. Tot i així, com a barcelonista i com a amant del futbol, em disposo a agafar una balança i col·locar tots els ingredients que, segons el meu criteri, han de tenir un gran pes a l'hora de decantar aquesta gran final més enllà de l'atzar que caracteritza el futbol, i més en aquest tipus d'enfrontaments.

FOTOGRAFIA: www.uefa.com

En primer lloc, penso que és important destacar un empat pel que fa a la pressió i càrrega emocional. Ambdós són grans equips de la història del futbol i posseeixen una mescla de jugadors més i menys experimentats que lluitaran amb una intensitat molt semblant per aconseguir la quarta Champions League de la història dels seus respectius equips.

Com a segon ingredient, és inevitable fer referència a un precedent tan sinònim i immediat com la final de fa tot just dos anys. Tots dos conjunts són rèpliques gairebé exactes d'aquella altra gran final: mateix entrenador, mateixa tàctica, mateixa filosofia de joc i, segurament també, el mateix plantejament del partit. El Manchester United és un dels pocs conjunts que no seria capaç de plantejar un partit defensiu contra el Barça. Sir Alex ja ho va creure a Roma l'any 2009 i no tinc cap dubte que tornarà a sortir en busca del rival, pressionant-lo ben amunt i generant ocasions de gol treient profit de la velocitat de les seus homes de banda, la creativitat del seu mig del camp i la l'encert dels seus davanters.

En tercer lloc, vull concentrar els meus esforços en analitzar, també a partir del precedent que acabo de citar, les línies de joc d'ambdós equips en busca d'algun desequilibri que pugui incidir en el resultat del partit. Respecte al Barça, tinc la sensació que trobarà a faltar la fam golejadora i l'amor propi d'un Samuel Eto'o que li ha solucionat els dos últims títols de la màxima competició europea. Villa assumirà aquest desgast, però no atravessa un bon moment de cara a porteria. Quant als red devils, perden dos futbolistes molt determinants individualment: Cristiano Ronaldo i Carlos Tévez. No obstant això, es tracta d'un bloc més compacte que no depèn tant de jugades personals. Ara els rivals a témer són Ryan Giggs que, amb 37 anys està vivint una segona juventut, i Wayne Rooney.

Malgrat tot, com he dit al principi, tot el que acabo de comentar no són més que simples ingredients que poden afectar al desenvolupament dels noranta, o més, minuts d'aquest vespre. Com sempre, comparacions, equivalències, analogies, càlculs i pronòstics de milers de periodistes quedaran en evidència quan la pilota comenci a rodar al nou estadi de Wembley, on 90.000 espectadors presenciaran, un cop més, com l'atzar del joc serà l'encarregat de decidir on viatjarà l'orelluda, si bé més a prop, a Manchester, o si bé una mica més lluny, a Barcelona.

Aleix Mirabet

Cinc anys de lluita contra el dopatge

La Federació Espanyola encara no ha sancionat a cap dels seus esportistes implicats en l’Operació Port  

FOTOGRAFIA: bikereviews.com

Han passat cinc anys des de l’Operació Port (O.P.), i no està clar per què es va fer. La major batuda antidopatge mai realitzada, va deixar al descobert la impunitat amb què es movien quantitats ingents de substàncies dopants. La posterior investigació judicial, va deixar encara més clara aquesta impunitat que han gaudit molts dels implicats.

Davant l’evident ocultació, no només dels implicats, sinó de la seva pròpia raó de ser, la famosa actuació contra el dopatge ha anat creant la seva pròpia rumorologia. Evidentment, cal descartar qualsevol possibilitat que inclogui que la O.P. es movia per la simple finalitat de combatre el dopatge, caigui qui caigui. Aquí està l’exculpació, d’entrada, de 18.- Valv. (Piti), Alejandro Valverde, que va haver de ser sancionat l’any passat pel Comitè Olímpic Nacional Italià (CONI). I tots els que van venir després.

En primer lloc, la Guàrdia Civil va gravar des de dos mesos abans el trànsit d’esportistes a les clíniques dels carrers Zurbano i Caídos de la División Azul, per fer una identificació dels clients de la trama criminal. Considerant que la O.P. es destapa el 22 de maig, aquests enregistraments s’inicien al voltant de finals de març.

En segon lloc, tal com va publicar el seminari Meta2Mil, l’informe 116 de la Guàrdia Civil revela autèntics escàndols com la presència de ciclistes clarament identificables, als qui no es va encertar a posar nom, deixant-los per sempre en l’anonimat. Corredors que fins i tot van acudir a la clínica d’Eufemiano Fuentes i José Luis Merino Batres el mateix dia que d’altres que sí apareixen fotografiats.

Paral·lelament està l’assumpte de les bosses de sang i plasma, que sempre ha estat una broma. Primer, no hi ha un inventari clar de quantes n’hi havia. I això que es tracta d’evidències judicials. Quan s’envien les mostres a Barcelona per ser analitzades, la xifra es de 99 bosses, d’un total que ha variat entre 217, 203, 224 i 211. Bosses que apareixen i desapareixen. Ciclistes que apareixen i desapareixen. Esportistes d’altres disciplines que no apareixen. I aquí no ha passat res.

En cas d’haver hagut alguna voluntat d’acabar amb el dòping, haurien aparegut delictes per tot arreu. Així, per exemple, l’Agència Tributària no va considerar necessari investigar com era possible que un ginecòleg facturés al voltant dels 2 milions d’euros nets cada any, sense cap factura pel mig. Aquest individu, Eufemiano Fuentes, ha tornat a vincular-se a l’esport com a preparador físic d’un equip de futbol -Universitat de Las Palmas-, tot i tenir dos judicis pendents per delictes contra la salut pública i dopatge.

L’Operació Port va ser la simple derivació d’una investigació judicial. No s’esperaven trobar el que van trobar, i a partir d’aquí, es va anar improvisant sobre la marxa, amb documents desapareguts –i que tot i així apareixen en la numeració- i indults, no només a ciclistes en concret, sinó a esports en la seva totalitat.

 Yago Arauz

L'esport femení es reivindica

Després d'un grandíssim any de l'esport femení espanyol, hi ha jugadores que demanen més igualtat i més promoció d'allò que fan

L'esport femení espanyol ha protagonitzat aquest any una diversitat d'èxits que cal tenir en compte. Especialment pel que fa a dos dels esports que tractem a sprint.cat, com són el bàsquet i l'handbol.

Ja anunciavem fa uns dies el gran èxit de les noies de l'Halcón Avenida de bàsquet, que van fer-se amb l'eurolliga després d'ensorrar l'Spartak de Moscú, guanyador intractable de les quatre darreres edicions. Avui mateix hem explicat com les jugadores d'handbol de l'Itxako van lluitar la Champions fins el final contra el màxim favorit de la competició, perdent només per un gol de diferència i, de fet, guanyant l'últim partit de la sèrie a Pamplona. A més a més, el Club de Natació Sabadell AstralPool s'ha fet amb el títol continental de waterpolo femení, i el Mar Alicante d'handbol s'ha plantat a la final de la Recopa d'Europa fent un digne paper tot i caure'n derrotat (34-29 i 23-23).

Podem parlar d'un èxit sense precedents de l'esport col·lectiu femení espanyol en els darrers anys, ja que en bàsquet i en handbol no s'aconseguia cap títol des de la dècada dels '90. Tot i les grans esportistes que han representat la selecció espanyola en d'altres especialitats esportives, com la natació sincronitzada o l'atletisme, val a dir que es trobava a faltar una pujada de nivell en els esports de camp col·lectius. S'està produint darrerament i ara ja es comencen a recollir els fruits de la bona feina feta.

FOTOGRAFIA: rfebm.net

El que es troba a faltar ara ja no és el nivell de l'esportista femenina. El que es troba a faltar ara és el suport de les institucions i especialment dels mitjans de comunicació. La jugadora de l'Itxako, Nerea Pena, era contundent fa uns dies, quan va exposar al seu twitter: "Vergonzoso. Esto se pasa de madre. ¡Igualdad!". Amb aquestes paraules la jugadora es referia a la passivitat de TVE, que no va posar en directe per Teledeporte el partit de la final de lliga de campions que van disputar diumenge passat contra el Larvick norueg. Estem parlant de la Final de Champions!

Cal fer una reflexió. És molt difícil que hi hagi, no ja igualtat, sinó similitud de continguts en els mitjans de comunicació quant a esport masculí i esport femení. Podriem dir que la igualtat és una utopia, però la balança es pot equilibrar. Hem de tenir present que un dels motius de què l'esport femení tingui menys seguidors que el masculí és la poca pressència que té als mitjans. Quanta més difusió se'n faci, més passions despertarà, més motivació generarà en l'aficionat a l'esport. Perquè el qui entèn d'esport, no entèn de sexes. A qui li agrada l'esport, mentre hi hagi competitivitat i les coses es facin ben fetes, seguirà l'esport, sigui del sexe que sigui. L'esport femení ja ha donat aquest pas qualitatiu endavant. És hora que les institucions facin un crit en veu alta i es posicionin. És hora que els mitjans estiguin a l'alçada. 

Víctor Malo